Élena presenta

Pop rock

Helena Miquel, veu Víctor Francisco, bateria Raül Moya, guitarra Dani R. Jones, baix Marc Marés, guitarra Artistes convidats: Xarli Oliver, teclat Ramon Marc Batallé, saxo i fiscorn Ferran Puig, trombó Pep Arimont, trompeta

20/12/2009 19:00 Foment Vilanoví (Vilanova i la Geltrú)
 

Élena
Quina és la primera ganyota que es fa quan et retrobes amb un vell amic que no has vist desde fa temps? Hauria de ser un gest sincer de satisfacció, un senyal secret de complicitat amb /el qual sembli que no ha passat gens de temps des de l’última vegada que es van estrènyer les mans. Els mesos, setmanes i anys van passant fins que s’arriba a una salutació en què només es troba un espai per dir: “Te’n recordes del que vàrem fer l’altre dia...? Ha, ha, ha!”. Això és el que passa amb les noves cançons de la banda catalana Élena. Sonen les primeres notes i es fàcil (i instintiu) apuntar: “Eh, els Élena tornen a ser aquí un altre cop, com fa pocs dies...” Hi estem d’acord, perquè en el fons els orgullosos debutants d’aquell aplaudit Porelamordedios (Satélite K, 2001) no fa gens de temps que es van convertir en un dels grups revelació d’una prometedora fornada de músics locals que volien demostrar que aquí també es pot fer bon pop, rock o qualsevol música lliure de ser etiquetada. Ells s’expressaven en anglès amb tota naturalitat i acollien amb un lògic entusiasme els elogis que els oferien com a Nou talent FNAC, l’expectació favorable de la premsa i del públic aficionat i les invitacions de festivals com el BAM, el FIB, el Senglar Rock o Los conciertos de Radio 3. Després arribaria un EP, CCCP (Satélite K, 2001), dos concerts a Barcelona i Madrid telonejant Piano Magic i un segon disc excel·lent, Present (Satélite k). Després van continuar amb les actuacions al Primavera Sound (2003), la sala El Sol i El Café la Palma, de Madrid, i amb la certesa que hi havia banda, hi havia cançons i també inquietuds personals dels components per desenvolupar altres projectes paral·lels. Pausa prolongada, replantejament d’objectius i remodelació de la formació, després de la marxa amistosa de dos dels seus components. Van sorgir nous plans, es van adoptar diferents formats i, amb l’entrada i sortida de diversos músics, es van acabar decantant per l’opció d’un quintet. Així, els Élena d’avui són: Helena Miquel (component també de Facto Delafé y Las Flores Azules), Víctor Francisco (ex-Refree i bateria actual de Raül Moya y el Trío Miniña), Dani R. Jones (col·laborador de Roger Mas i de Raül Moya y el Trío Miniña), Marc Marés i Raül Moya (líder de Raül Moya y el Trío Miniña, ex-Refree, ex-Miqui Puig). Artistes amb un ampli bagatge i renovades il·lusions que han tornat a treure a ballar Élena. Encara que ara els passos de ball es deixen guiar per unes composicions cantades, per primera vegada, en català. Però que Élena canti en català no és un fet estrictament nou: els melòmans més experimentats recordaran que la banda ja va enregistrar al desembre del 2006 una bonica versió del clàssic de Sisa Qualsevol nit pot sortir el sol, en un especial nadalenc del programa del C33 Sputnik (El Nadal és un pretext). Allí es podia trobar una involuntària llavor d’alguna cosa que ha acabat lluint en partitures recents, com 70 matins, amb una contagiosa trompeta que empeny amb decisió cap a la música soul i deixa que els oients vagin cavil·lant a l’atzar algunes frases que l’Helena Miquel va desgranant: “Un cafè, 70 matins//... no val penedir-se”. Vénen ganes de glopejar amb suavitat la tassa i reflexionar en veu alta, o potser la solució és fer soroll per invocar alguns Herois anònims que esperem que tornin per salvar el món. Cada oient els posarà un rostre diferent, però quan s’ajunten les veus de Raül Moya i Helena Miquel és més senzill pensar que es troben a prop. Mentrestant, aquesta atmosfera d’encantament que acaricia tan bé el grup flota amb consistència. És normal que tot acabi amb un silenci. El mateix que assumeix l’oient quan sent la sentència que envolta la preciosa Tantes coses per fer: “No pots vèncer el temps”, “no pots vèncer el temps”, diu la protagonista de la cançó atrapada en un romàntic vals de joguina. Encara que tot s’hagi de resoldre en Un minut, una altra peça que espurneja com ho fan aquelles cartes d’amor que s’envien amb els dits encesos. Un d’aquells missatges que grups amb els perfils de Mojave 3 i Luna han formulat tantes vegades i que Élena, conseqüents admiradors, han seguit de prop per reinterpretar-los a la seva manera amb honestedat. S’ha de ser sincer. Per què hem de fer callar els sentiments? Per què hem d’amagar que el retorn d’Élena és una magnífica missiva. Que se’ls trobava a faltar. Però no havíem dit que l’ última vegada que havíem vist Élena va ser ahir mateix?

*Producció de la Xarxa de Músiques a Catalunya

Comparteix:
Recomana a un amic Imprimir