07-11-2022
Clara Pouvreau va néixer a Tours (França) i va començar a tocar el violoncel als 7 anys. Va estudiar al Conservatori Superior de Música de París i va prosseguir la seva formació en violoncel modern amb Christoph Henkel a la Musikhochschule de Freiburg i amb Lászlo Fenyö a la Musikhochshule de Karlsruhe, i va estudiar violoncel barroc amb Kristin van der Goltz a la Frankfurter Musikhochschule. El 2012, va guanyar el tercer premi del Concurs Johann Sebastian Bach de Leipzig, i el 2014, un premi especial en el Concurs Internacional Pau Casals de Budapest. Clara Pouvreau resideix a Catalunya i toca un violoncel Nicola Gagliano de 1730, cedit per un mecenes privat, i un violoncel barroc Joannes Jauck de 1742.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atreure del violoncel per a triar estudiar aquest instrument?
CLARA POUVREAU: La veritat és que va ser la meva mare qui va triar l’instrument. Jo volia tocar el piano, com ella, però les poques lliçons que em va donar van ser força conflictives. Així que em va fer tocar el violoncel i no em penedeixo. El que em va agradar de l'instrument va ser, en primer lloc, la seva estètica, la proximitat física amb l'instrument, i després, el seu so, el timbre.
J. M. C.: Vas estudiar violoncel i violoncel barroc, ¿quines són les diferències i les similituds tècniques a l’hora de tocar un o un altre instrument?
C. P.: El que vaig trobar més complex en començar amb el violoncel barroc va ser dominar les cordes de budell, adaptant la meva tècnica d'arc per trobar un so pur i càlid evitant el so lleugerament que grinyola del budell. Al meu entendre, aquesta és la diferència més gran. Després, tocar sense pica. Recordo el primer concert llarg que vaig fer amb el violoncel barroc i sobretot recordo les rampes que van seguir! Un cop superades aquestes diferències, és molt gratificant tocar aquests dos instruments complementaris.
J. M. C.: Ets francesa i van començar a estudiar violoncel a França, però vas ampliar la teva formació a Alemanya. Què t'ha aportat estudiar fora del teu país?
C. P.: Estudiar a l'estranger em va permetre obrir-me no només a una altra manera de tocar sinó també a una altra cultura. Pel que respecta a l'instrument, el que més em va aportar és en el so. Vaig trobar en els professors que vaig tenir a Alemanya una profunditat i una calidesa en el so que em van seduir de seguida.
J. M. C.: Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?
C. P.: Al meu entendre, el que més aporta és la preparació per als concursos. El fet de voler superar-se, el treball que hi ha darrere i la preparació mental que l’acompanya. Després, evidentment, la visibilitat internacional que poden donar als artistes, així com el reconeixement. Saber que tens un lloc és molt important per a la confiança d’un mateix.
J. M. C.: Has triat un programa monogràfic dedicat a Bach pels concerts que oferiràs en la Xarxa de Músiques. Ens pots parlar d’ell?
C. P.: Aquest programa és un diàleg entre una suite per a violoncel sol de Bach, que interpreto amb un violoncel barroc, i una sonata per a violí, tocada en un violoncel piccolo de 4 cordes afinat com un violí. Em sembla interessant introduir aquest instrument tan poc conegut i el seu so tan particular, que es troba una mica entre el violoncel i la viola de gamba.
J. M. C.: Què significa Bach per a un violoncel·lista?
C. P.: És la Bíblia! La nostra referència. Les suites per a violoncel sol ens acompanyen al llarg del nostre aprenentatge de l'instrument... Són una font inesgotable de desenvolupament tècnic i, sobretot, musical. Sempre hi ha coses noves per descobrir en aquestes suites. Ens acompanyen al llarg de la nostra vida.
J. M. C.: Toques el violoncel com a solista, fas música de cambra i també toques en orquestres. En quina de les tres facetes et trobes més a gust?
C. P.: Com a solista puc seguir lliurement les meves creences musicals, potser en aquest sentit és més fàcil, però també és molt solitari. Per contra, en la música de cambra s'han de trobar compromisos, però també és molt gratificant. Compartir idees, provar, de vegades discutir, però aprendre a conèixer els altres i acceptar altres idees m’han ajudat a créixer com a músic i també com a persona. Em realitzo a través d'aquestes maneres diferents d'abordar el repertori musical.
J. M. C.: Quins projectes futurs tens?
C. P.: Toco en diversos conjunts barrocs. Un d’ells a Barcelona, The Ministers of Pastime, que també forma part de la Xarxa de Músiques. I un altre que vaig crear, UnderStories, especialitzat en música per a dos violoncels i continu. Amb el pianista Dmitry Ablogin formo un duo que explora el repertori romàntic tant amb instruments moderns com d'època.
J. M. C.: Què és el que més t’agrada de ser músic?
C. P.: El que més m’agrada és compartir, sigui amb el públic o amb altres músics. Però també el fet que cap dia és igual.
J. M. C.: Qui és el teu ídol musical?
Realment, no tinc un ídol musical. Hi ha artistes que m'inspiren i a qui admiro. Però si he de citar un artista que em va marcar, penso en Anner Bylsma en l'enregistrament dels concerts de Carl Philip Emanuel Bach amb el conjunt Tafelmusik, que vaig escoltar repetidament durant la meva infantesa.
