01-02-2023
Nascuda a Sarrià de Ter (Gironès), Meritxell Noguer sentia una gran atracció per so del piano des de petita i quan la van apuntar a estudiar música ja tenia clar que el seu instrument era el piano. Va estudiar a Catalunya i la Guildhall School of Music and Drama i creu fermament en la divulgació musical com a forma perquè la música clàssica arribi a un públic més ampli.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atraure del piano per triar estudiar aquest instrument?
MERITXELL NOGUER: Quan de petita em van apuntar a estudiar música, ja tenia clar que el meu instrument era el piano. És una de les poques coses que he tingut clares en la vida. El so del piano m’agradava i m’atreia molt, però mai m’ho vaig plantejar com una futura opció professional. No tenia referents familiars, però després de l’escola de música va venir el conservatori, i després, l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
J. M. C.: Vas cursar els teus estudis de música a Catalunya i has ampliat la teva formació a la Gran Bretanya, a la Guildhall School of Music and Drama de Londres, què t’ha aportat estudiar fora?
M. N.: Quan vaig acabar els quatre anys d’estudis a l’ESMUC pensava que encara podia aprendre més i m’atreia la idea de sortir fora i veure altres maneres d’ensenyar. Vaig triar Londres i estudiar en una escola de prestigi com la Guildhall School of Music and Drama. Era un repte que m’acceptessin, i ho vaig aconseguir. A més, estudiar a Londres m’ha obert portes per fer concerts a Anglaterra. Vaig estar en contacte en una altra manera d’entendre l’educació musical. Això és el que Londres va ser per mi, ampliar el meu coneixement com a pianista i com a músic.
J. M. C.: Practiques la música de cambra?
M. N.: Vaig acabar d’estudiar fa quatre anys i m’he centrat en el repertori de piano sol, però en l’últim any he començat un projecte de música de cambra en format de duo que encara no ens hem presentat. Vull compaginar el repertori de piano sol i la música de cambra.
J. M. C.: Has participat en concursos, quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?
M. N.: Els concursos són oportunitats. Guanyar un concurs no vol dir tenir-ho tot solucionat, però t’aporta coses que si no t’haguessin presentat segur que no tindries. Els concursos t’obren portes, coneixes gent, són oportunitats. És una ajuda i una motivació, una experiència que et fa millorar com a músic.
J. M. C.: En el teu currículum figura que ets artista resident d’un cicle de divulgació musical, quina importància creus que té la divulgació musical per fer estimar i apreciar més la música i crear nous afeccionats?
M. N.: Per a mi és molt important. Jo i molts altres músics volem que la música clàssica no es vegi com una activitat elitista i volem poder arribar a un públic més ampli. Hi ha gent que potser no sap que li agrada la música clàssica perquè mai n’ha escoltat. Si té una oportunitat, ho pot descobrir. Aquest és un dels meus objectius. Sempre que tinc l’oportunitat faig divulgació. Es pot fer de moltes maneres, des de la forma en la qual enfoques un concert, a comentar una mica les obres per establir una connexió amb el públic, o tocar en espais diferents d’una sala de concerts d’una ciutat gran. Joventuts Musicals de Catalunya és un referent en aquest sentit, perquè gràcies a aquesta entitat tenim música arreu del territori i a molts pobles que potser els queda lluny Barcelona i ho tenen difícil per anar a L’Auditori o el Palau de la Música, i així tenen l’oportunitat real d’accedir a la música.
J. M. C.: Què significa per tu el moviment de Joventuts Musicals?
M. N.: Per mi és un moviment que genera esperança. Està oferint oportunitats, suport i ajuda als músics joves del país que comencen. Quan comences tota ajuda va molt bé. Et dona visibilitat. També ens permet conèixer-nos entre nosaltres, els músics, i fer xarxa.
J. M. C.: Pots parlar-nos del programa que has triat per fer la gira de concerts a la Xarxa de Músiques?
M. N.: El programa és el de l’àlbum que acabo de publicar que es titula Resonance. Inclou tres de les obres que més he tocat en els primers anys de la meva carrera com a pianista i amb les quals connecto molt. La primera és la Sonata número 8 en Do menor, Op.13 «Patètica» de Beethoven, que em transmet molta força i energia; la següent és Escenes d’infants, de Schumann, una obra que escriu en un moment difícil de la seva vida en el qual es refugia en la seva infantesa i recorda diferents escenes de quan era petit que plasma en aquesta obra. Finalment, la Sonatine de Ravel, música impressionista, completament diferent de l’anterior, però que genera uns colors, harmonies i textures que et transporten.
J. M. C.: En quin tipus de repertori et trobes més a gust?
M. N.: A mi m’agrada molt el romanticisme i la músics impressionista. Ravel és un dels meus compositors preferits. El món germànic m’agrada molt: Beethoven, Schubert, Brahms...
J. M. C.: Quins projectes futurs tens?
M. N.: Després de l’experiència de la gravació del meu primer àlbum, que ha estat molt positiva, ja estic pensant enregistrar un segon. L’experiència m’ha ajudat a aprendre molt i a millorar com a pianista i com a músic. La part de fer concerts ja tenia experiència però no en enregistrar un disc. Tinc ganes de repetir aviat l’experiència.
J. M. C.: Què t’agrada més de ser músic?
M. N.:El que més m’agrada és fer concerts, el directe, i poder compartir la música amb el públic. La relació que s’estableix amb el públic és única en cada concert.
J. M. C.: Qui és el teu referent/ídol musical?
M. N.: Hi ha molta gent que m’inspira. Beethoven és un músic que m’inspira molt. També Leonard Bernstein, pela seu vessant de divulgador musical entre els joves. I com a pianista, m’inspira molt el finlandès Víkingur Ólafsson, que m’agrada molt. És atrevit i fa versions molt personals i modernes de la música clàssica. Una cosa que persegueixo jo també.
