01-04-2024
Rafael Quirant (La Vall d’Uixó, 1996) va començar a cantar als 9 anys en la coral de la seva població i ja aleshores la seva veu destacava, però tot i ser besnet d’una cantant d’òpera, Carmen Tur, va triar estudiar disseny de moda fins que un dia la soprano i professora de cant Enedina Lloris el va aconsellar d’estudiar cant. Ara, diu que cus i canta perquè continua dissenyant moda en un petit taller que té, i, paral·lelament, actua com a sopranista, una veu singular que afirma l’ha ajudat molt en la seva carrera com a cantant.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atraure del cant per voler dedicar-te a ser cantant?
RAFAEL QUIRANT: Va ser un procés molt orgànic. Des de petit cantava i després de cursar disseny de moda, vaig anar un dia a visitar la soprano i professora de cant Enedina Lloris qui em va aconsellar d’estudiar cant. Deia que tenia una veu fàcil, en el sentit que feia coses sense esforç quan encara no llegia partitures, que tenia una gran musicalitat i una gran intuïció. L’òpera sempre m’ha atret i m’han fascinat les veus de les grans sopranos, com Montserrat Caballé o Maria Callas. També ha tingut alguna cosa a veure el fet que la meva besàvia, Carmen Tur, fos una cantant coneguda en la seva època. El meu avi i les meves tietes-àvies seves parlàven molt d’ella. Explicaven que era una gran artista i havia tingut una gran carrera, tot això va crear en mi un interès pel cant.
JMC.: Vas estudiar disseny de moda abans d’estudiar cant, de quina manera el disseny de moda pot complementar la teva carrera com a cantant?
RQ.: Encara exerceixo com a dissenyador de moda en un petit taller que tinc. Com a cantant tinc prou compromisos, una agència que em representa, però gràcies als estudis de disseny de moda i patronatge, tinc un treball que em permet cantar i cosir. Faig dues coses que m’agraden. A més, estem en una societat on la imatge és molt important i això en l’òpera es mira molt. I també m’encantaria dedicar-me a dissenyar vestuari per òperes. Els estudis de disseny de moda complementen la meva carrera. Fins i tot, al final de la carrera vaig fer un estudi sobre com la roba pot dificultar la respiració dels cantants i vaig inventar un mecanisme, la qual cosa permetia que la roba es donés de si quan el cantant respira i això permetia una millor respiració.
JMC.: Creus que pots fer una carrera com a cantant gràcies a la teva veu singular de sopranista?
RQ.: Crec que sí. La meva veu singular m’ha ajudat molt, i per això soc molt afortunat. Al conservatori tenia companys que eren tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos, però cap sopranista. A Espanya n’hi ha un o dos més, que jo conegui. Aquesta singularitat m’ha ajudat molt i actualment aquest tipus de veus estan en voga i els teatres els donen visibilitat amb obres que fa temps que no es canten i tenen papers adients per elles.
JMC.: Quan vas descobrir que no cantaves amb el mateix tipus de veus que altres et va resultar difícil?
RQ.: Ho vaig descobrir ben aviat. Vaig començar als 9 anys a cantar en la coral de la Vall d’Uixó, el meu poble, i ja a aquella edat tenia una veu gran i se m’escoltava molt. Feia coses diferents als altres nens, tenia una impostació de veu natural. El meu timbre és el mateix, però naturalment ha crescut. Una professora em va ajudar molt i em va animar a estudiar. Que no cantés com els altres no m’ha suposat cap problema, sempre m’han ajudat i inclús se m’ha valorat molt per aquesta singularitat.
JMC.: Has guanyat diversos concursos de cant, entre ells el de Joventuts Musicals d’Espanya, quin paper creus que juguen els concursos en les carreres dels joves músics?
RQ.: La meva experiència és que els concursos no sempre són justos i no sempre es dona el valor que el cantant pot tenir. Hi ha molts factors, el jurat, el públic i a vegades agrades més i altres menys. Participar en un concurs és un repte per als cantants, que els fa créixer com artistes i com a persones i també els dona visibilitat, perquè et pot veure un agent artístic, el director d’un teatre. I el concurs de Joventuts Musicals d’Espanya està molt bé, perquè dona l’oportunitat a l’artista d’actuar en gires i fer un rodatge que t’ajuda a créixer, encara que jo ja feia concerts abans de guanyar el concurs.
JMC.: Pots parlar-nos el programa Entre el barroc i el belcanto que interpretaràs en la gira que faràs a la Xarxa de Músiques a Catalunya?
RQ.: És un viatge a través de la música. Comencem amb el naixement de l’òpera, amb una ària de Monteverdi, i anem viatjant per temps fins arribar al belcanto i fins i tot al segle XX. És un programa molt atractiu pel públic. Crec que agradarà molt.
JMC.: El fet de tenir una veu més aguda que l’habitual d’un contratenor i un repertori que en part s’associa al que han fet les dones et pot crear problemes?
RQ.: Jo no faré papers escrits per a dones, a mi no em resulta atractiu transvestir-me. Crec que no ens fa cap favor als contratenors. Jo canto amb una tessitura i una veu que em permet interpretar un repertori versàtil amb papers que han cantat dones, però ho faig respectuosament, perquè la meva veu pot fer aquest repertori. Actualment, s’estan fent moltes òperes oblidades que tenen papers masculins que en altres èpoques havien cantat els castrats i després les dones quan no hi havia contratenors. Si jo soc un home i tinc una veu de dona que és el que necessiten aquests papers, ja no els fa falta transvestir una dona perquè el canti. Jo he cantat el Cherubino de Les noces de Figaro que durant molt temps interpretaven transvestides les mezzosopranos. A mi m’ha creat molts problemes, perquè sovint s’associa els contratenors amb els homosexuals i no té per què ser així. Entenc perquè pot resultar una mica estrany que un home canti amb una veu aguda associa a una dona.
JMC.: En què et sents més a gust, en l’òpera, el recital o el concert?
RQ.: En el que em sento més a gust és amb l’òpera en versió de concert, perquè estàs menys exposat que en l’òpera representada i et permet demostrar molt millor les teves habilitats vocals, i també m’agrada molt l’oratori i els recitals, perquè sents el públic més pròxim i t’hi permet interactuar.
JMC.: Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?
RQ.: Joventuts Musicals ha significat molt, perquè en el moment que vaig guanyar el premi, el 2021, tot just sortíem de la pandèmia i al Conservatori Superior de Música de València, on estudiava, gairebé no havien tingut activitat i de cop vaig guanyar el concurs i tres gires de concerts i entrevistes. A partir d’aquell moment em vaig voler involucrar en les Joventuts Musicals de la Vall d’Uixó, en la junta de la qual soc el secretari. És una entitat petita i tenim repartides les feines. Hem dinamitzat molt l’entitat, tenim més socis i hem celebrat recentment un gran concert amb motiu del nostre 40è aniversari. Va ser entrar a Joventuts Musicals i poc temps després vaig guanyar el concurs. A la Vall d’Uixó tenim cinc guanyadors de primers premis dels concursos de Joventuts Musicals: l’organista Juan de la Rubia, la soprano Olga Pitarch, l’arpista Ursula Segarra, el saxofonista Ovidi Martí, guanyador amb del Dianto Reed Quintet, i jo. La tradició és que cada guanyador de la Vall d’Uixó ha de fer un concert. Quan em vaig presentar la primera vegada al Concurs de Joventuts Musicals d’Espanya, crec que va ser en la 95a convocatòria, ja vaig haver de fer un concert i quan vaig guanyar en la 101a convocatòria, en vaig fer un altre concert, aquest cop amb la meva xicota, la soprano Sara López Porta, que just havia guanyat el primer premi de la 95a convocatòria. Tots dos, guanyadors del concurs, vam cantar a la Vall d’Uixó en el teatre que porta el nom de la meva besàvia.
JMC.: ¿Quins projectes futurs tens?
RQ.: De forma immediata, la gira a la Xarxa de Músiques, després el maig, un concert a l’Auditorio Nacional de Madrid amb els guardonats dels concursos de Joventuts Musicals d’Espanya, un concert en el cicle Musae i després de l’estiu a més d’una sèrie de concerts, dues gires, una amb el Giuseppe riconosciuto que ja vaig cantar l’estiu passat a Festival de Torroella de Montgrí, i una altra amb el Carmina Burana amb l’Orfeó Donostiarra i l’ADDA Simfònica d’Alacant.
JMC.: Què és el que més t’agrada de ser cantant?
RQ.: La calor i l’estima de la gent i veure que pots fer-los feliços fent el que per a tu és normal. A vegades la gent et fa saber que s’ha sentit reconfortada després d’escoltar-te en concert, amb això ja puc anar a dormir tranquil més enllà del triomf que hagi tingut.
JMC.:Quin és el teu referent musical?
RQ.: En tinc molts, cada un per una cosa concreta. De tots els artistes sempre pots treure coses. M’ha agradat sempre molt com cantava Maria Callas, però com a referent d’estil i pulcritud, de la manera d’actuar i comportar-se, tres espanyols: Alfredo Kraus, Teresa Berganza i Victoria de los Ángeles. Tres artistes que han estat molt respectuosos amb el públic, amb la partitura i sobretot molt respectuoses amb el que han cantat i gràcies a això han pogut fer unes carreres llargues. Sempre recordo una frase d’Alfredo Kraus: “Si cantes una cosa i et fatiga, oblida-la”. Quan canto una cosa i veig que no em funciona o em cansa, ho deixo.
