01-11-2024
Influenciats pels estudis musicals que duen a terme a Basilea (Suissa) des de fa sis i set anys, el violinista Jaume Angelès, el violoncel·lista Guillermo Ortega i la pianista Paula Belzunegui van crear ara fa dos anys el grup de cambra Hèlix Trio. Un trio amb piano que els permet tenir cadascú la seva pròpia veu, però alhora comunicar-se amb els altres. Després de guanyar diversos concursos a Catalunya i a l’estranger, actualment són membres de la European Chamber Music Academy i formen part de la xarxa Le Dimore del Quartetto, que els permet participar en un entorn internacional. Consolidats com una de les formacions més prometedores de la seva generació, aquesta temporada faran una gira de concerts a la Xarxa de Músiques com a guanyadors de la primera edició del Premi La Flama que atorguen Joventuts Musicals de Catalunya i l’Acadèmia Internacional de Quartet de Vic.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Quan i on es va crear l’Hèlix Trio?
HÈLIX TRIO: L’Hèlix Trio va néixer a la tardor del 2022 a Basilea, on estem actualment vivint i estudiant els tres. Érem amics des de feia molt de temps i havíem tocat en diverses formacions, però mai no havíem tocat en format de trio i en teníem moltes ganes.
J. M. C.: Per què vau escollir aquest nom per la vostra formació?
H. T.: Per diverses raons. La visió que intentem tenir de la música i que ens han inculcat molt a Basilea és una perspectiva molt global, pensem que tot el que toquem està influenciat pel passat, pel futur i pel nostre context. “Hèlix” ens donava aquesta triple dimensió; també lligava amb el fet que som tres membres al grup; i a més Hèlix és el nom d’una constel·lació coneguda com l’ull de Déu. Buscàvem un nom que ens identifiqués, però que no posés tant el focus en nosaltres sinó en com mirem la música.
J. M. C.: Vau formar el grup a Basilea, on esteu estudiant actualment, però tots vau començar els vostres estudis musicals a prop de casa. Què us va empènyer a estudiar fora de la vostra ciutat?
H. T.: A tots ens va arribar un moment en què necessitàvem un canvi. No vam arribar junts a Basilea, en Guillermo fa set anys que hi és i en Jaume i la Paula, sis. El que ens va empènyer van ser les ganes de canviar l’entorn, de sortir fora i conèixer nous músics i noves maneres d’entendre la música. Cap dels tres s’esperava trobar l’ambient i el context musical que hem trobat a Basilea, que és impressionant i que ens ha aportat tant. És la millor decisió que hem fet.
J. M. C.: Què us ha aportat estudiar a Basilea?
H. T.: Quan surts fora tens contacte amb músics que venen de contextos completament diferents i amb una formació completament diferent i això t’influencia moltíssim. Coneixes corrents pedagògiques diferents que t’aporten molta més versatilitat que si t’haguessis quedat a un mateix lloc a estudiar.
J. M. C.: Què us va atreure a voler fer música de cambra?
H. T.: Això ho portàvem una mica de fàbrica tots tres, però la branca pedagògica de Basilea ens ha influenciat moltíssim, perquè està molt enfocada a la música de cambra. T’ensenyen a descobrir tota la riquesa i la màgia que té aquesta formació. En una vida solitària de solista només tens l’oportunitat d’assajar un dia amb una orquestra, un dia amb l’altra… i en una vida d’orquestra, la teva veu està poc individualitzada, formes part d’un conjunt. La música de cambra, en canvi, combina aquests dos elements: cadascú té la seva pròpia veu i alhora és indispensable comunicar-te amb els altres. A nosaltres això ens cridava molt l’atenció perquè ens encanta comunicar-nos i perquè és un projecte que és teu, però alhora també dels altres.
J. M. C.: Amb quin repertori us sentiu més a gust?
H. T.: La nostra idea és ser tan polivalents com sigui possible. Una de les obres més arrelades al nostre grup i amb la que ens sentim molt còmodes és la primera que vam tocar, el Trio amb piano núm. 1 de Xostakóvitx, que és del segle XX, però es pot considerar romanticisme tardà. Però també ens sentim a gust amb repertori clàssic vienès. Alhora, ens encanta tot el que té a veure amb la música contemporània d’avui en dia i de compositors que han mort recentment, i també estem molt connectats amb la música antiga. De moment no tenim perspectives d’especialitzar-nos en cap època, intentarem fer tot el puguem de la millor manera possible.
J. M. C.: Podríeu parlar-nos del programa que interpretareu durant la gira a la Xarxa de Músiques?
H. T.: Pel programa de la gira a la Xarxa de Músiques volíem portar al públic un repertori que pogués tenir la màxima qualitat i alhora que les obres tinguessin algun element en comú perquè tot tingués una coherència. En aquest sentit, tant el Trio amb piano núm. 1 «Fantasma» de Beethoven, els tres haikus de Josep Maria Guix com el trio de Xostakóvitx tenen l’element en comú de la boira i la nuvolositat. Pel que fa a la qualitat, el trio de Xostakóvitx, com ja hem dit, és una obra molt arrelada a la nostra identitat com a grup i ens semblava una bona carta de presentació de l’Hèlix Trio. Pel que fa al trio de Beethoven, és una obra primordial en el repertori de trio amb piano i ja s’ha tocat molt, però pensem que encara hi ha elements que hi podem aportar i fer diferents en la nostra interpretació. I per acabar, la tercera obra volíem que fos d’un compositor català i quan vam sentir els tres haikus de Guix ens van encantar i ens van semblar un molt bon encaix entre les dues altres obres.
J. M. C.: Quins projectes de futur teniu com a trio?
H. T.: Aquest any és un any bastant important per nosaltres, segurament el més important. Després d’haver participat en alguns concursos tant a Catalunya com a fora -en vam guanyar un a Itàlia fa poc- estem començant a pensar com ampliarem el repertori. A més, tenim la intenció de presentar-nos a concursos internacionals de renom per intentar fer els següents passos en aquesta direcció. Són anys claus de la nostra formació, hi estem apostant molt fort i volem continuar formant-nos per empènyer el projecte tan endavant com puguem.
J. M. C.: Entre els concursos que comenteu, vau guanyar el Premi La Flama 2023 de Joventuts Musicals de Catalunya. Quin paper creieu que juguen els concursos en les carreres dels joves músics?
H. T.: Doncs un paper molt important. Els concursos són en certa manera imprescindibles quan un grup creix perquè, a part de la visibilitat, et donen la possibilitat de tocar en concerts i inserir-te en el món professional. Per nosaltres guanyar el premi La Flama va suposar un punt d’inflexió absolut, perquè gràcies a aquest premi vam poder tocar al Petit Palau del Palau de la Música Catalana, hem pogut estar a la Xarxa de Músiques aquesta temporada i l’any que ve podrem estar al Festival Emergents de l’Auditori. A més, per en Jaume, que és català, li ha permès estar connectat a Catalunya i tota aquesta formació que ha rebut aquests anys, transmetre-la al seu país. És molt difícil començar els primers passos en el mercat de la música sense els concursos i estem molt agraïts d’haver tingut aquestes oportunitats.
J. M. C.: Què significa per vosaltres el moviment de Joventuts Musicals?
H. T.: És increïble, sobretot a Catalunya on hi ha una xarxa tan àmplia i diversa. Joventuts Musicals és imprescindible perquè les noves generacions de músics puguin posar un peu al món professional. En el camp de la música clàssica és molt complicat inserir-se en el mercat, perquè a vegades és un món tancat i el mercat no és tan gran. En aquest sentit, Joventuts Musicals dona projecció als joves músics. Sense institucions com aquesta, seria molt difícil tirar endavant.
J. M. C.: Quins són els vostres referents musicals com a trio?
H. T.: El món del trio amb piano ara mateix està en un moment de creixement exponencial. Fa 50 anys hi havia molt poques formacions de trio amb piano estables, eren músics solistes que s’ajuntaven per fer un concert, llavors la profunditat del que es podia aconseguir era limitada. Nosaltres hem crescut amb referents de música de cambra, sobretot quartets de corda com el Quartet Casals a Catalunya o el Quartet Hagen a Àustria, amb Rainer Schmidt que ha sigut professor nostre. Però també tenim com a referents pianistes que són músics de cambra com Claudio Martínez Menher.
J. M. C.: Què és el que us agrada més de ser músics?
H. T.: La sort que la teva feina sigui alhora la teva passió. Ens encanta poder-nos dedicar a una feina que està absolutament lligada al món de les emocions i al món de la comunicació. Al final es tracta de transmetre un missatge, una emoció, i és un goig increïble. Encara més en la música de cambra, ja que poder-ho compartir amb els companys és fantàstic.
