LLUHIDA ACADÈMIA DE MÚSICA
Inés Moreno Uncilla, clavicèmbal · Acadèmia 1750 · Sylvan James, concertino-direcció.
Aquest ensemble nasqué el 2006 amb el nom de “La Principessa filosofa” i a partir de l’any 2009 començà la seva col·laboració amb al Festival de Músiques de Torroella, prenent el nom d’Acadèmia 1750, fins que l’any 2015, Massimo Spadano n’assumí el lideratge. Els components de l'Acadèmia 1750 són músics especialitzats en el camp de la interpretació històrica i mantenen en comú l'interès per l'aprofundiment en la tècnica interpretativa en qüestió tot utilitzant còpies i/o originals dels instruments originals. Tots els membres de l’Acadèmia formen part de coneguts projectes orquestrals com “Le Concert des Nations”, “Les Musiciens du Louvre”, “Concerto Köln”, “Al Ayre Español” i “El Conciert Español”, entre d'altres.
“Altra diversió de musica, que te aplauso, y porta en son sequit á molts que tenen per gastár de totas clases, es la de las Academias, ques forman, y tenen en Casas Particulars… que per sá multitut, seria llarch lo notár, peró diré de ellas, que ab molt gust de la Joventut son frequentadas, per la multitut de arias, que se ohuen, com també per la de quartetos; y Quintetos; per las primorosas Sinfonias, obras dels primers mestres de la Europa.
Les paraules de Rafael d’Amat i de Cortada són el motiu de la presentació del següent programa que, expressat d’una altra manera podríem dir-ne una re-visitació del passat per crear un nou present. En efecte, a ?nals de la Barcelona del segle XVIII, a les cases senyorials es varen produir una sèrie de concerts dels quals el Baró de Maldà ens en parla com de lluïdes acadèmies de música. En ells es podien escoltar des de les darreres simfonies dels compositors locals, ?ns a Haydn, passant per el gran èxit que va tenir Pergolesi i el seu Stabat Mater.
Aquest esperit és el que volem reviure però, és clar, des dels nostres temps, una aproximació al moment i a la música, una aproximació perquè mai sabrem del tot el que realment escoltaren i feren, una aproximació, això sí, amb criteris historicistes.
Emanuele d’Astorga, descendent d’una família espanyola, va composar i dirigir la òpera Dafne l’any 1709 a Barcelona en el moment àlgid de la cort de l’Arxiduc Carles; la simfonia que precedeix a tota l’acció és d’una bella factura. Manuel Narro, compositor valencià, va escriure el seu concert per clave i orquestra l’any 1767, és el concert per tecla més antic que es coneix al món peninsular i, molt probablement, s’hagués pogut escoltar en una d’aquelles acadèmies. Vicente Basset, també valencià, va escriure les seves simfonies que ens han arribat gràcies a una còpia que va fer el secretari de l’ambaixador de Suècia a Madrid entre els anys 1752 i 1755; juntament amb la simfonia que Charles Avison va elaborar a partir d’una sonata de Domenico Scarlatti que, per ella mateixa, ja presenta un teixit polifònic prou ric. En paraules del Baró de Maldà, “primorosas Sinfonias, obras dels primers mestres de la Europa” i, per tant, dues obres que també haurien pogut escoltar a Barcelona. Acabem el programa amb Pergolesi donat que el seu Stabat Mater va ser una obra que va tenir molta repercussió a ?nals de segle a la Ciutat Comtal i, per tant, perquè no s’hauria també pogut escoltar el seu concert per dos claves? Tal com he dit, re-crearem una “lluhida academia” perquè en puguem gaudir en ple segle XXI.
