El clavecinista Jordi Reguant i la mezzosoprano Eulàlia Fantova ens ofereixen un repàs per les grans àries de música antiga... i potser alguna altre sorpresa!
Scherzi musicali
Antonio Gardane (1509-1569): Passamezzo antico & Gamba Gagliarda / Claudio Monteverdi (1567-1643): Quel sguardo sdegnosetto / Claudio Monteverdi: Sì dolce è 'l tormento / Giovanni Felice Sances (1600-1679): Pianto della Madonna (Stabat Mater) / Girolamo Frescobaldi (1583-1643): Aria Di Passacaglia
Airs de Cour
La Félix Jacques Duphly (1715-1789) / Vos mespris Saint Lambert. (...1700...) / Petit Sein François le Fegueux (...1617...)
Tonos Humano
Antonio de Cabezón (1510-1566): Pavana con su glosa / Juan Hidalgo (1614-1685): Peinandose estaba un olmo / Manuscrit Contarini de Tonos Humanos, S.XVII: Tanta copia de hermosura / Juan Hidalgo: Tened parad / Cancionero de Musica Colonial S.XVIII: Un juguetico de fuego
A l'acabar el segle XVI, alguns compositors italians van començar a compondre en un nou estil. Ho van denominar segona pràctica, per diferenciar de la primera.
Scherzi musicali
Monteverdi publica un recull de cants anomenada Scherzi musicali (Bromes musicals), amb contingut simplificat per a un públic ampli amb pocs efectius vocals i instrumentals. Va ser compositor, cantor, gambista i mestre de capella italià que va assenyalar el pas de la música del Renaixement a la música barroca, transició de la polifonia renaixentista a l'estil monòdic que és típic del S. XVII i XVIII.
Airs de Cour
L’Air de Cour va ser un tipus popular de música vocal secular a França a l’època del renaixement tardà i del primer barroc. A l’inici del segle XVI eren cançons a quatre o cinc veus i estrofes i es va transformar en peces per a una veu i acompanyament per a millor comprensió del text. França, segona meitat de segle XVI, l’ideal humanista i l'impuls cultural determinen el naixement de cercles artístics apadrinats per prínceps i nobles, apareix un nou gènere musical: la cançó cortesana, els Airs de Cour.
Tonos Humano
Tono Humano del Barroc és qualsevol peça musical amb un text profà per a una o diverses veus, que es diferencia del Tono Divino en què aquest porta una lletra de contingut religiós. Existia una relació directa entre els poetes i els músics, sovint fonamentada per una estreta amistat, que portava a que els escriptors subministréssin textos directament als compositors. Això justificaria la gran quantitat de cançons manuscrites disperses per diferents col·leccions i recopilacions.
