02-01-2023
Nascut a Sabadell (Vallès Occidental), Pau Armengol estudiava piano quan es va adonar que podia ser més bon cantant que pianista. La música, però, no el va destorbar d’estudiar i doctorar-se en Química Teòrica i Computacional. Amb el doctorat a la butxaca, va decidir provar sort en el món del cant i després de passar per l’Escola d’Òpera de Sabadell i pel Centre de Perfeccionament del Palau de les Arts de València va emprendre el camí de la professionalització com a cantant d’òpera, concerts i recitals.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atraure del cant per voler ser cantant clàssic?
PAU ARMENGOL: Suposo que hi vaig veure un instrument per mitjà del qual jo em podria dedicar a la música. Jo en realitat soc un pianista frustrat; tot i que tenia facilitat pel piano, vaig començar a tocar amb 16 anys i quan va ser l'hora de triar el camí vital (als 18 anys), vaig pensar que mai em podria posar al nivell d'aquells que, a part de facilitat, havien començat a estudiar de petits. En aquell moment va primar la voluntat de ser "el millor". Més endavant, quan vaig descobrir que tenia un instrument prou potent a la veu i que això em permetia noves vies d'expressió i també la possibilitat de dedicar-m’hi professionalment, vaig decidir tirar-m'hi de cap.
J. M. C.: Has estudiat química i cant alhora, quin paper juga la química en la teva carrera professional?
P. A.: Quan vaig començar a estudiar cant -devia tenir 23 o 24 anys-, no ho vaig fer amb cap pretensió professional, ho feia de manera desordenada i poc sistemàtica, per aprendre i passar-m'ho millor al cor on cantava, el cor Lieder Càmera de Sabadell. La meva direcció professional, en aquell moment, era dedicar-me a la recerca científica, doncs, com bé dieu, estava realitzant el meu doctorat en Química a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara mateix, la Química no juga cap paper en la meva vida professional, la vaig aparcar totalment poc després d'obtenir el doctorat, l'any 2017. Amb tot, la meva trajectòria acadèmica sí que juga un paper molt important en la meva identitat, i la manera que tinc d'entendre el món. Fer un doctorat en Química Teòrica, tot i que no m'ha donat un rendiment professional més enllà de l'escarit sou d'investigador que em pagaven mentre l'estava fent, m'ha donat un pensament crític i una capacitat per resoldre problemes i veure el món que considero bàsics de la meva identitat com a persona, i també com a artista.
J. M. C.: Vas guanyar el concurs Mirna Lacambra i vas accedir a l'Escola d'Òpera de Sabadell i també has format part d'una promoció del Centre de Perfeccionament del Palau de les Arts de València, què aporta a un jove cantant formar part d'un òpera estudi?
P. A.: Aquest és un camp espinós, hi haurà opinions per a tot. En el meu cas, vaig entrar en aquests dos òpera estudis quan encara estava molt verd. Al de Sabadell, mentre encara estava fent el doctorat (vaig demanar una excedència de dos mesos), i al de València, pocs mesos després d'acabar-lo. En aquest sentit, per a mi, van ser bàsics en el meu desenvolupament com a professional del món de l'òpera. En cap dels casos vaig millorar particularment pel que fa a è la tècnica vocal, però vaig aprendre l'ofici de cantant: Com enfocar un rol, com cantar amb orquestra, el funcionament d'un teatre d'òpera, la capacitat i l’organització de l'estudi... Crec que això va ser el que posteriorment em va permetre incorporar-me tan ràpidament a un mercat que com tots sabem, pot ser de molt difícil accés.
J. M. C.: ¿Pots parlar-nos del programa del recital amb lieder i cançó catalana i espanyola que oferiràs en gira a la Xarxa de Música aquest gener?
P. A.: És un programa que té dues parts molt diferenciades. La primera part se centre en el cicle Liederkreis Op. 24 de Robert Schumann, que és un cicle deliciós, que descriu tot un viatge emocional del poeta des de l'ansietat de l'amor romàntic, passant per la tristesa de quan l'amor s'acaba, la ràbia, la contemplació i finalment l'acceptació. En la segona part, hem volgut referir alguns d'aquests sentiments en cançons del segle XX i XXI escrites a Catalunya i a Espanya, intentant establir ponts i diàlegs entre el romanticisme alemany del segle XIX i la cançó catalana dels segles XX i XXI.
J. M. C.: En quin tipus de gènere, òpera o lied i oratori, et trobes més a gust i quin repertori és el teu preferit?
P. A.: Això és com demanar-me a qui estimo més, al pare o a la mare. En realitat crec que cada gènere, o fins i tot cada obra, t'aporta una possibilitat diferent d'expressió. Jo vinc d'una tradició coral i estic molt familiaritzat amb el repertori d'oratori, o simfònic-coral, que acostuma a incorporar solistes. Poder cantar les parts solistes d'obres que havia cantat tantes vegades com a cor, és un luxe! Per exemple, aquest juliol vaig poder debutar la part solista de la Simfonia número 9 de Beethoven en un concert organitzat per Juventudes Musicales a Àvila. Amb tot, la realitat del mercat, i suposo que per les característiques de la meva veu, està fent que tingui molta feina en teatres d'òpera d'arreu de l'estat, més que en el camp del lied o l'oratori. Tot i que no em queixo de la meva situació, no vull deixar de cantar oratori i lied, i per això intento oferir concerts com els de la Xarxa de Músiques d'enguany.
J. M. C.: Què significa per tu el moviment de Joventuts Musicals?
P. A.: Per mi, suposa un moviment claríssim a favor de la música. Sempre que he participat en concerts organitzats per Joventuts Musicals he quedat meravellat amb la xarxa de persones que hi treballen, totes elles en la seva parcel·la, amb un objectiu comú, que és potenciar els nous talents de la música. En altres tipus d'organitzacions a vegades es perd aquest focus, i la feina es dirigeix a altres propòsits, que poden ser també legítims, però que no comparteixo tant. Per tant, per mi significa un espai de comoditat i la possibilitat d'expandir-me com a artista i fer expandir la música que faig, en aquesta xarxa.
J. M. C.: Quins projectes futurs tens?
P. A.: El què resta de temporada es presenta molt engrescador! Després de la gira a la Xarxa de Música de Joventuts Musicals de Catalunya marxo a Sant Sebatià per cantar el Silvio de Pagliacci, que és un compromís que em fa moltíssima il·lusió, perquè el rol m'encanta. Després torno al Liceu amb l’òpera Manon, i també tornaré al Teatre Cervantes de Màlaga, aquest cop amb Adriana Lecouvreur. Els compromisos de la temporada 2023-2024 encara no els puc fer públics, però us avanço que tinc moltes ganes que arribin!
J. M. C.: Què t'agrada més de ser cantant?
P. A.: La sensació que tinc del fet que no treballo. Faig molta feina, com qualsevol altre, i ni quan estic de vacances, estic al 100% de vacances. Naturalment, és un ofici molt sacrificat i que demana molts i constants esforços, molt estudi... Però quan pujo a un escenari no tinc la sensació que estic treballant, més enllà que em paguin per fer-ho. Sempre m'he sentit molt afortunat de poder viure d'això, i espero no perdre mai aquest sentiment, perquè llavors ja no valdrà la pena fer-ho.
J. M. C.: Qui és el teu referent/ídol musical?
P. A.: Potser no els qualificaria de referents, perquè no intento anar cap on erenbo són ells, ni com a ídols, perquè no els considero ideals. Senzillament, persones amb les quals he pogut connectar moltíssim a través del seu art, perquè m'agraden molt. Diré un compositor, Serguei Prokófiev; un director d’orquestra, Leonard Bernstein; una pianista, Marta Argerich; i un cantant, el tenor Giuseppe Giacomini.
