01-06-2025
Pertanyent a una família de músics, Ausiàs Parejo (València, 2006) va decidir als 5 anys que seria guitarrista. Acostumat a tocar en públic des de ben petit, ha guanyat més d’una trentena de concursos arreu del món, entre els quals la 102a edició del Concurs de Joventuts Musicals d’Espanya en la modalitat de corda. Ha protagonitzat nombrosos concerts en solitari i acompanyat d’orquestra i el 2018 va enregistrar en seu primer disc formant duo amb el seu pare, també guitarrista. El 2023 va publicar el seu primer enregistrament en solitari i actualment prepara un segon enregistrament.
JOVENTUTS MUSICALS DE CATALUNYA: Què et va atraure de la guitarra per estudiar aquest instrument i voler dedicar-te a ser guitarrista?
AUSIÀS PAREJO: Pertanyo a una família de músics on hi ha una mica de tot. El meu pare és guitarrista, els seus germans, un és contrabaixista i l’altre percussionista i un d’aquests tiets es va casar amb una alumna del meu pare, que també era guitarrista. Per part de la meva mare tots toquen el clarinet. De petit ja anava als concerts del meu pare i des del 5 anys ja deia que volia ser guitarrista i mai m’he plantejat ser cap altra cosa.
J.M.C.: Què t’agrada més de la guitarra?
A.P.: Hi ha moltes coses. Vaig començar a tocar la guitarra quan tenia 4 anys i una mica abans ja tenia un ukulele de joguet per anar-me acostumant al tacte, encara que jo el tenia per jugar. És un instrument solista, no forma part de l’orquestra. Hi ha altres instruments que m'agradent molt, com per exemple el violí, que tenen altres avantatges que jo, per exemple, mai he tingut com l'oportunitat de viure a músic d’una orquestra. He tocat amb una orquestra com a solista, però no com a integrant. No és viu de la mateixa manera. L’avantatge de la guitarra és que és un instrument que quan estudies a casa, normalment pots sentir tota la plenitud de la peça, com la va concebre el compositor. És una cosa que ajuda i que a mi, particularment, em produeix molta satisfacció, perquè fa que l'estudi tingui també una part de goig i no únicament d'estudi. M'agrada la guitarra perquè tot i que no sona molt, és un instrument amb molts recursos tímbrics. Es poden fer moltes coses i dona peu a jugar amb molts elements. Crec que és una cosa que he fet sempre des de petit, és part del joc, que a poc a poc es va convertint en un element d'expressió artística.
J.M.C.: Has comentat que la guitarra és un instrument que sona poc. Sovint a auditoris grans o amb orquestres, s'amplifica. Què n’opines d'amplificar la guitarra?
A.P.: Actualment, hi ha sistemes d'amplificació que ofereixen una qualitat increïble. Tot i que el so de la guitarra no és el mateix si s'amplifica o no s’amplifica, i tampoc és el mateix si el so de la guitarra no se sent quan toca amb l'orquestra. Crec que és necessari. En la majoria dels casos, fins i tot si no hi ha orquestra, en auditoris grans, convé amplificar. Al cap i a la fi, el que és important és que l'instrument se senti bé. Amb tots els recursos que tenim actualment penso que no amplificar és més un dogma que una realitat. Crec paga la pena amplificar perquè ens aporta més del que ens resta. En una sala petita, mai amplificaria perquè el so arriba bé, però si el so no arriba, és necessària una ajuda. Tot depèn de l'acústica de la sala.
J.M.C.: Has guanyat molts concursos. Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?
A.P.: Els concursos són una part útil, sobretot per mantenir la motivació dels joves, per donar-los un impuls quan encara no tenen clar a què volen dedicar-se. Els concursos són genials per a la promoció del món guitarrístic, a més, motiven molt perquè obliga els concursants a estudiar per oferir un bon nivell i el resultat els impulsa. El fet d'enfrontar-se a un jurat i a un públic també és positiu per a perdre pors i per a mantenir la concentració de cara als exàmens. A partir dels 18 anys, els concursos són una eina de promoció. A mi, guanyar concursos m'ha ajudat molt a fer concerts, a fer-me un nom i conèixer gent.
J.M.C.: Has tocat en solitari i també com a solista amb orquestra, comparativament, quines sensacions tens tocant amb orquestra i en solitari?
A.P.: Són dues maneres de treballar completament diferents. Tocar en solitari és una feina individual, en solitari, que m'agrada perquè en una sala petita et permet mirar a la cara al públic i parlar-hi. Tocar amb una orquestra és un treball en grup i permet compartir no només l'experiència sinó també la música i les opinions, amb el director i els membres de l'orquestra i a més et permet conèixer no únicament la teva part musical, sinó també la de l’orquestra i descobrir com el compositor amplia els motius de la guitarra per l'orquestra o passa els motius de l'orquestra a la guitarra. M'agrada molt treballar amb orquestra perquè el repertori de guitarra i orquestra és fantàstic i normalment només toques una part del concert. Les dues opcions m’agraden.
J.M.C.: Toques en grups de cambra?
A.P.: Sí, principalment formant duo amb el meu pare, Rubén Parejo, catedràtic del Conservatori Superior de Música de València, amb el qual vaig enregistrar un CD el 2018, Con tanta tenerezza, i també tinc un duo amb el violinista Pablo Turlo.
J.M.C.: És fàcil fer grups de cambra amb la guitarra?
A.P.: Sí, tot i que la potència de la guitarra és menor que els altres instruments, que estan obligats a fer un esforç adicional per no tapar-la, però amplificant la guitarra es solucionen molts problemes. I els guitarristes per la nostra pròpia idiosincràcia tenim molts duos i quartets de guitarra, però també hi ha duos de guitarra i violí, de guitarra i flauta, guitarra i piano o guitarra i clarinet. Menys habitual, però mb una sonoritat molt interessant també hi ha guitarra i quartet de corda.
J.M.C.: Pots parlar-nos del programa titulat La Guitarra Mediterrània que faràs en gira?
A.P.: Sí, és un programa en el qual intento incloure músics del litoral mediterrani, especialment músics valencians i catalans. Faig combinacions, a vegades canvio un compositor per un altre, però, normalment, els músics són Joaquim Rodrigo, de Sagunt, Vicente Asencio, que era de València, va passar una gran part de la seva infància a Castelló i va estudiar també a Barcelona. Tota la seva música per a guitarra és fantàstica, amb un estil molt particular, valencià. També el català Ferran Sor, que va viure molt temps a França, Francisco Tárrega, compositor de Vila-real, una figura clau de la guitarra. Combino obres d’aquestes compositors, amb altres del napolità Domenico Scarlatti, el mallorquí Francesc Guerau o els catalans Isaac Albeniz i Joaquim Malats.
J.M.C.: Sempre toques música escrita per a guitarra, o també interpretes transcripcions?
A.P.: Majoritàriament, toco música escrita per a guitarra perquè crec que aquest repertori s’ha de fer valdre, ja que la qualitat és molt alta i l’hem de donar a conèixer, però també incloc alguna transcripció. Tárrega tenia moltes transcripcions. Les obres que es toquen amb guitarra d'Albéniz i Malats són gairebé totes transcripcions d’obres per a piano, ells no van deixar res escrit per a guitarra. Igual passa en el cas de Scarlatti, autor de més de 500 sonates per a clavicèmbal.
J.M.C.: Has estrenat obres que compositors actuals han escrit per tu. Quina és la teva relació amb la música contemporània per a guitarra?
A.P.: Hi ha una tendència a pensar que la música contemporània o d'avantguarda és difícil d’escoltar, però no hi estic d'acord. Gaudeixo molt de músiques fora o més enllà de la tonalitat. He treballat tot mena de música contemporània. En el món professional de la música, ja en queden molt pocs, cada vegada menys, que no volen tocar música contemporàna. A mi em resulta interessant i és important per a l'evolució de la música i per la nostra pròpia evolució personal com a intèrprets.
J.M.C.: Què significa per tu el moviment de joventuts musicals?
A.P.: Joventuts Musicals com a institució actua com una eina per a impulsar els joves músics que tenen ja clar que volen dedicar-s’hi i ajudar a trencar els prejudicis respecte als joves, que també som professionals. Ser jove i ser professional no és una utopia, és una qualitat, i és possible. Els últims guanyadors dels concursos de Joventuts Musicals, almenys els que jo he conegut, són grans professionals malgrat ser menors de 25 anys, que és el límit d'edat per accedir als concursos i sovint l’únic que els falta són oportunitats de fer concerts.
J.M.C.: Quins projectes futurs tens?
A.P.: D'entrada, el 13 i el 15 de juny els concerts a Vilanova i la Geltrú i a Martorell de la Xarxa de Músiques de Joventuts Musicals de Catalunya. A finals de juliol aniré a Letònia a fer també concerts i tinc un projecte d'un nou enregistrament amb obres de músics valencians que actuament estic perfilant.
J.M.C.: Què t'agrada més de ser músic?
A.P.: Per una part poder gaudir de la música, per una altra banda, poder conèixer gent, viatjar i conèixer altres maneres de fer, altres cultures. M'agrada molt aquesta vida, probablement perquè l'he viscuda des de petit a casa.
J.M.C.: Quins són els teus referents musicals?
A.P.: Tinc un gran referent innegable que és el meu pare, però cadascú ha de fer el seu propi camí, ha de prendre les seves pròpies decisions. L’important és que cada persona es conegui i sàpiga el que vol.
